El parc de la boixadera

Mai no havia escrit un text en català. Els meus records i la llengua materna parlen un altre idioma, però els meus records d'infantesa conviuen amb l'idioma que parlen els homes de la terra on vaig néixer.
Recordo amb molta estima el parc de la boixadera perquè va ser l'escenari de la meva fantasia, la catifa on jugava i passava matins i tardes, on l'amistat era pura i girava mai millor dit en una pilota i alts boixos que feien sense queixarse de porteries.
Ens imaginàvem un futur com a gran jugadors de futbol i posàvem les mateixes ganes que si ens observessin milers de persones a un estadi, tot i que he de reconéixer que ens entristia una mica que gairebé ningú admirés una bona jugada, un bon gol o una gran parada.
Recordo tanmateix i amb un somriure de nostalgia, el meu avi jugant amb nosaltres i parant-se xuts amb el colze, animant-me i motivant-me seguint el joc dels somnis de nen que allotjava el meu cap amb cura de no trencar-los per fantasiosos que fossin. Posava ordre quan era necessari i m'enorgullia que els meus amics l'admiressin.
Tornava a casa amb les genolleres plenes d'herba i fang i com un advocat, el meu avi m'exculpava davant del fiscal, la mare, emprenyada perquè patia la condemna de rentar els xandalls bruts.
Ara quan passo pel parc, un aire d'abandonament em bufa la cara, com si em culpabilitzés de no tornar en anys després de despullar-me dels anys on jugar era de per si un fi. Quins records...